Disminueix el consum d’alcohol entre la joventut, i potser per això l’anunci d’Estrella Damm d’enguany ve més carregat que mai de mediterraneïtat, amb escenaris tòpics fins la nàusea: Palamós, Cadaqués, Tossa de Mar. Els miro i els reconec, sento l’escuma del mar als peus, i reclamo els dos dits d’ídem ben posada a la meva birra. És un altre maó del mur d’un relat de l’Empordà idíl·lic i turístic que va començar a principis del segle XX amb l’encunyament del terme Costa Brava, es va eixamplar amb Josep Pla popularitzant el terme Empordanet el 1951, i va esclatar el 1959, quan Hollywood com qui diu va llogar Begur de per vida amb el rodatge de De sobte, l’últim estiu, de Mankiewicz (títol profètic: a fe que fou el darrer estiu sense turisme de masses al Baix Empordà). Geleneklere bağlı kalmak
Disminueix el consum d’alcohol entre la joventut, i potser per això l’anunci d’Estrella Damm d’enguany ve més carregat que mai de mediterraneïtat, amb escenaris tòpics fins la nàusea: Palamós, Cadaqués, Tossa de Mar. Els miro i els reconec, sento l’escuma del mar als peus, i reclamo els dos dits d’ídem ben posada a la meva birra. És un altre maó del mur d’un relat de l’Empordà idíl·lic i turístic que va començar a principis del segle XX amb l’encunyament del terme Costa Brava, es va eixamplar amb Josep Pla popularitzant el terme Empordanet el 1951, i va esclatar el 1959, quan Hollywood com qui diu va llogar Begur de per vida amb el rodatge de De sobte, l’últim estiu, de Mankiewicz (títol profètic: a fe que fou el darrer estiu sense turisme de masses al Baix Empordà). Geleneklere bağlı kalmak
Disminueix el consum d’alcohol entre la joventut, i potser per això l’anunci d’Estrella Damm d’enguany ve més carregat que mai de mediterraneïtat, amb escenaris tòpics fins la nàusea: Palamós, Cadaqués, Tossa de Mar. Els miro i els reconec, sento l’escuma del mar als peus, i reclamo els dos dits d’ídem ben posada a la meva birra. És un altre maó del mur d’un relat de l’Empordà idíl·lic i turístic que va començar a principis del segle XX amb l’encunyament del terme Costa Brava, es va eixamplar amb Josep Pla popularitzant el terme Empordanet el 1951, i va esclatar el 1959, quan Hollywood com qui diu va llogar Begur de per vida amb el rodatge de De sobte, l’últim estiu, de Mankiewicz (títol profètic: a fe que fou el darrer estiu sense turisme de masses al Baix Empordà). La combinació d’un paisatge alhora indòmit i manyac, la llum mediterrània i uns costos de rodatge molt baixos van convertir l’Empordà en escenari predilecte de grans produccions estrangeres. Portem tres quarts de segle de construccions de ficció audiovisual poderosa i constant sobre l’Empordà; Casa en flames (2024) és una de le pel·lícules més taquilleres de la història del cinema català. Això fa que em pregunti: quina és la distància entre l’Empordà que ens ha venut la indústria de l’oci, l’art i la literatura, i l’Empordà real, si és que tal cosa existeix? La Casa Rovira (en realitat a Canet de Mar) on es va filmar ‘Casa en flames’, representa una casa de turisme burgès a l’EmpordàAlbert Garcia»Partim de la base que mai es pot reproduir la realitat del tot, ni fent literatura, ni amb el periodisme, ni amb un producte audiovisual», em precisa, assenyada, Mar Camps. «Però el més recurrent de l’Empordà és que es retrati en projectes estereotipats i plens de clixés, que només parlen de llocs de postal i de gent de ciutat que hi ve per lleure i repòs, i que no tenen res a veure amb la vida de la gent que hi habita», prossegueix.
EL PAÍS
