Al seu article “¿A favor o en contra de los toros?”, Ernesto Castro fa un resum molt precís de les sis posicions sobre aquest assumpte, sense dir, ni tan sols de manera indirecta, la seva. La cinquena actitud, a favor per raons historicoreligioses, és, explica el filòsof madrileny, la que han adoptat la majoria dels artistes i escriptors que han tractat el tema. Tindria el seu fonament conceptual en una visió paleolítica en què els homes i les bèsties es trobarien en igualtat de condicions davant la natura. Evidentment, el repte moral que ha d’afrontar una obra de tema taurí feta a l’època contemporània és mostrar com es pot sostenir aquesta idea en temps d’animalisme.. Albert Serra afronta aquest problema de manera manifesta, i l’intenta resoldre per la via de la psicologia, això és, centrant-se en el tret del protagonista que enuncia el títol, Tardes de soledad. Això pot resultar sorprenent en una obra on té una presència tan forta la quadrilla, presentada com un grup que ajuda i dona suport al matador. El tema de la soledat ja era present en la filmografia de Serra, almenys des de la seva primera pel·lícula, Honor de cavalleria, on la vida d’Alonso Quijano se’ns mostrava com la d’un vagabund perdut en la seva pròpia consciència. També s’ha manifestat en altres obres posteriors, com ara a l’experiment sobre cinema apocalíptic que va fer per a la Biennal de Venècia, i que es va exposar, en format de cinema expandit, a La Virreina.. Així mateix, la representació del matador com un personatge perdut en la multitud —malgrat el suport de la quadrilla— té antecedents recents en l’àmbit de la fotografia taurina. Manuel Naranjo Martell, amb el seu fotollibre Tarde de toros (2014), situat a la Maestranza, va obrir un espai per a la figuració gairebé abstracta del toreig. Per la seva banda, la fotògrafa israeliana Michel Chelbin va crear un nou dramatisme amb Retrato de la familia Padilla (2012), que és, entre altres coses, una oda a la supervivència després d’una cogida gairebé mortal. Tots dos es distancien d’una tradició hagiogràfica o celebratòria, i creen obres que van més enllà de la disputa entre taurins i antitaurins.. El repte moral que afronta una obra de tema taurí és mostrar com sostenir aquesta idea en temps d’animalisme. El documental de Serra sobre el torero peruà Andrés Roca Rey està estructurat entorn de les tres agafades que va patir en cinc de les corrides que es van filmar. Són, tots tres, instants vibrants, besllums de la mort, que faran patir fins i tot els que van cantar, amb Morrissey, ‘The Bullfighter Dies’. La força visual d’aquestes escenes és superior, i s’hi resol una tensió que s’havia anat preparant a les escenes, filmades amb càmera fixa, dels professionals al cotxe —una troballa visual que ensenya tota una vida professional, amb amistat, suport i també jerarquia.. Potser algú dirà que Serra, que és un director de cinema força francès, s’ha deixat portar per una visió afrancesada de les passions ibèriques. No m’ho sembla. Servidora —que està més aviat en contra dels toros però molt a favor de la crítica taurina, que ha donat algunes de les pàgines més belles de l’articulisme modern— troba que Tardes de soledad funciona si el que es proposa és, segons sembla, mostrar una escena de confrontació de dimensions mítiques entre l’home i l’animal i fer-nos sentir una respiració que a cada moment sentim que pot ser l’última.. Pel que fa a l’adscripció nacional del toreig i les obres que en parlen, diria que Tardes de soledad, amb la seva focalització en espais tancats i amb el coso representat, sense cel, com una caixa, dona la raó a Pedro G. Romero quan deia que la tauromàquia no pertany pròpiament a un país ni a una regió, sinó a diverses ciutats que l’han acollit, dins i fora d’Andalusia. És en aquest context on el llenguatge dels companys de Roca Rey, les seves apel·lacions a la “veritat” després d’haver sortit indemne, i amb dues orelles, d’una altra plaça, sonen menys essencialistes i més veritables.. Seguir leyendo
‘Tardes de soledad’, d’Albert Serra, funciona com a escena de confrontació de dimensions mítiques entre l’home i l’animal
Al seu article “¿A favor o en contra de los toros?”, Ernesto Castro fa un resum molt precís de les sis posicions sobre aquest assumpte, sense dir, ni tan sols de manera indirecta, la seva. La cinquena actitud, a favor per raons historicoreligioses, és, explica el filòsof madrileny, la que han adoptat la majoria dels artistes i escriptors que han tractat el tema. Tindria el seu fonament conceptual en una visió paleolítica en què els homes i les bèsties es trobarien en igualtat de condicions davant la natura. Evidentment, el repte moral que ha d’afrontar una obra de tema taurí feta a l’època contemporània és mostrar com es pot sostenir aquesta idea en temps d’animalisme.. Más información. Ingrid Guardiola: “Si Musk creu que la tecnologia gaudeix d’omnipotència, per què anar de la mà de Donald Trump?”. Albert Serra afronta aquest problema de manera manifesta, i l’intenta resoldre per la via de la psicologia, això és, centrant-se en el tret del protagonista que enuncia el títol, Tardes de soledad. Això pot resultar sorprenent en una obra on té una presència tan forta la quadrilla, presentada com un grup que ajuda i dona suport al matador. El tema de la soledat ja era present en la filmografia de Serra, almenys des de la seva primera pel·lícula, Honor de cavalleria, on la vida d’Alonso Quijano se’ns mostrava com la d’un vagabund perdut en la seva pròpia consciència. També s’ha manifestat en altres obres posteriors, com ara a l’experiment sobre cinema apocalíptic que va fer per a la Biennal de Venècia, i que es va exposar, en format de cinema expandit, a La Virreina.. Així mateix, la representació del matador com un personatge perdut en la multitud —malgrat el suport de la quadrilla— té antecedents recents en l’àmbit de la fotografia taurina. Manuel Naranjo Martell, amb el seu fotollibre Tarde de toros (2014), situat a la Maestranza, va obrir un espai per a la figuració gairebé abstracta del toreig. Per la seva banda, la fotògrafa israeliana Michel Chelbin va crear un nou dramatisme amb Retrato de la familia Padilla (2012), que és, entre altres coses, una oda a la supervivència després d’una cogida gairebé mortal. Tots dos es distancien d’una tradició hagiogràfica o celebratòria, i creen obres que van més enllà de la disputa entre taurins i antitaurins.. El repte moral que afronta una obra de tema taurí és mostrar com sostenir aquesta idea en temps d’animalisme. El documental de Serra sobre el torero peruà Andrés Roca Rey està estructurat entorn de les tres agafades que va patir en cinc de les corrides que es van filmar. Són, tots tres, instants vibrants, besllums de la mort, que faran patir fins i tot els que van cantar, amb Morrissey, ‘The Bullfighter Dies’. La força visual d’aquestes escenes és superior, i s’hi resol una tensió que s’havia anat preparant a les escenes, filmades amb càmera fixa, dels professionals al cotxe —una troballa visual que ensenya tota una vida professional, amb amistat, suport i també jerarquia.. Potser algú dirà que Serra, que és un director de cinema força francès, s’ha deixat portar per una visió afrancesada de les passions ibèriques. No m’ho sembla. Servidora —que està més aviat en contra dels toros però molt a favor de la crítica taurina, que ha donat algunes de les pàgines més belles de l’articulisme modern— troba que Tardes de soledad funciona si el que es proposa és, segons sembla, mostrar una escena de confrontació de dimensions mítiques entre l’home i l’animal i fer-nos sentir una respiració que a cada moment sentim que pot ser l’última.. Pel que fa a l’adscripció nacional del toreig i les obres que en parlen, diria que Tardes de soledad, amb la seva focalització en espais tancats i amb el coso representat, sense cel, com una caixa, dona la raó a Pedro G. Romero quan deia que la tauromàquia no pertany pròpiament a un país ni a una regió, sinó a diverses ciutats que l’han acollit, dins i fora d’Andalusia. És en aquest context on el llenguatge dels companys de Roca Rey, les seves apel·lacions a la “veritat” després d’haver sortit indemne, i amb dues orelles, d’una altra plaça, sonen menys essencialistes i més veritables.
EL PAÍS
