El merescudíssim èxit de la sèrie Adolescence (Netflix) ha provocat una pluja d’elogis. I ha cridat particularment l’atenció que cadascun dels quatre capítols d’uns 50 minuts estigui resolt amb un únic pla seqüència sense trampes. Això ha provocat un augment impensable de la literatura sobre aquest recurs tècnic del llenguatge cinematogràfic, un allau al qual s’hi afegeix gustosament aquesta peça.. El canal de Youtube El Chou de Gabriel Incertis, amb “comentaris i ocurrències sobre sèries, cine i cultura popular i el que surti”, per exemple, fa una documentada excursió per títols, tant de films com de sèries, que el fan servir. Ja sigui parcialment o en tot el metratge com la celebèrrima El arca rusa (Aleksandr Sokúrov), un passeig històric per L’Ermitage de 96 minuts. Filmin ha obert un canal on hi penja 48 títols de la seva cartera “amb inoblidables preses úniques”. Hi ha exemples indiscutibles i d’altres que, segons defensen les definicions estrictes, són erronis perquè no hi ha moviment de càmera. Per exemple Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles -que per a la revista Sight&Sound és la millor pel·lícula de la història!- no podria incloure’s en aquesta antologia perquè està organitzada bàsicament amb plans fixos. Per la mateixa raó s’exclourien les imatges fundacionals que van filmar els Lumière i els seus operadors perquè plantaven la càmera i rodaven un pla fix. Això sí, de no més de 50 segons. Quan Promio ho va fer sobre una góndola a Venècia va introduir, volent o sense, el tràveling l’any 1896. D’acord amb aquests exegetes més exigents, el primer pla seqüència del cinema el va fer el gran Murnau (Sunrise, 1927) seguint un home per un bosc, en una escena lunar, fins que troba la dona.. Aquesta sobtada excitació per aquest recurs del relat cinematogràfic -que, cal reiterar, no té gramàtica, solament retòrica- s’ha reforçat amb l’estrena de The Studio, una sèrie a Appel TV. Es tracta d’una comedieta sobre les suposades interioritats del món de les potents productores del cinema comercial. Freqüenta els falsos plans seqüències trucant els enllaços entre plans independents per donar sensació de continuïtat, cosa que, per exemple, no fa Adolescència, una autèntica artesania. Al segon episodi de The Studio, amb prou feines de mitja hora, arriba l’èxtasi. En unes tombarelles autoreferencials, veiem l’executiu tafaner desgraciant el rodatge d’un pla seqüència. Per arreglar-ho, li proposa a la directora que el falsegi, trampa que la cineasta es nega a fer defensant l’autenticitat narrativa. I ho diu en el mateix instant que la pròpia sèrie fa servir aquest remei tècnic.. Quan el pla seqüència s’arrapa a les necessitats argumentals és una filigrana que no adorna, ajuda a llegir l’escena. La filmografia de Béla Tarr n’és una mostra, excelsa. Sátántangó (1994, set hores i mitja de durada) provoca emocions inesborrables. El públic valent la pot trobar a Filmin.. En canvi, aquest recurs moltes vegades no arriba a ser ni un exercici cridaner que resulti una llaminadura per a l’espectador. La soga de Hitchcock (1948), un cas, surt a totes les històries del cinema. És molt teatral i va tenir una discreta carrera comercial. Els seus 10 talls, obligats pel metratge dels rotllos de negatiu i mal dissimulats, no van convèncer.. El bon pla seqüència dona temps perquè l’espectador pugui examinar la mirada que proposa el film. És el principi de l’estètica, la reflexió sobre els codis de l’obra. Adolescence ho fa. Vegis, per exemple, l’excepcional darrer capítol com la càmera acompanya els pares del nen assassí turmentats perquè no saben explicar-se què han fet malament. El pla seqüència és com la vida: no s’atura i quan s’acaba… s’acaba.. Seguir leyendo
El primer pla seqüència del cinema el va fer el gran Murnau seguint un home per un bosc, en una escena lunar, fins que troba la dona
cinema. El primer pla seqüència del cinema el va fer el gran Murnau seguint un home per un bosc, en una escena lunar, fins que troba la dona. Un fotograma de la sèrie ‘Adolescence’ de Netflix.Netflix. El merescudíssim èxit de la sèrie Adolescence (Netflix) ha provocat una pluja d’elogis. I ha cridat particularment l’atenció que cadascun dels quatre capítols d’uns 50 minuts estigui resolt amb un únic pla seqüència sense trampes. Això ha provocat un augment impensable de la literatura sobre aquest recurs tècnic del llenguatge cinematogràfic, un allau al qual s’hi afegeix gustosament aquesta peça.. Más información. Totoro i el ‘true crime’ parasitari. El canal de Youtube El Chou de Gabriel Incertis, amb “comentaris i ocurrències sobre sèries, cine i cultura popular i el que surti”, per exemple, fa una documentada excursió per títols, tant de films com de sèries, que el fan servir. Ja sigui parcialment o en tot el metratge com la celebèrrima El arca rusa (Aleksandr Sokúrov), un passeig històric per L’Ermitage de 96 minuts. Filmin ha obert un canal on hi penja 48 títols de la seva cartera “amb inoblidables preses úniques”. Hi ha exemples indiscutibles i d’altres que, segons defensen les definicions estrictes, són erronis perquè no hi ha moviment de càmera. Per exemple Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles -que per a la revista Sight&Sound és la millor pel·lícula de la història!- no podria incloure’s en aquesta antologia perquè està organitzada bàsicament amb plans fixos. Per la mateixa raó s’exclourien les imatges fundacionals que van filmar els Lumière i els seus operadors perquè plantaven la càmera i rodaven un pla fix. Això sí, de no més de 50 segons. Quan Promio ho va fer sobre una góndola a Venècia va introduir, volent o sense, el tràveling l’any 1896. D’acord amb aquests exegetes més exigents, el primer pla seqüència del cinema el va fer el gran Murnau (Sunrise, 1927) seguint un home per un bosc, en una escena lunar, fins que troba la dona.. Aquesta sobtada excitació per aquest recurs del relat cinematogràfic -que, cal reiterar, no té gramàtica, solament retòrica- s’ha reforçat amb l’estrena de The Studio, una sèrie a Appel TV. Es tracta d’una comedieta sobre les suposades interioritats del món de les potents productores del cinema comercial. Freqüenta els falsos plans seqüències trucant els enllaços entre plans independents per donar sensació de continuïtat, cosa que, per exemple, no fa Adolescència, una autèntica artesania. Al segon episodi de The Studio, amb prou feines de mitja hora, arriba l’èxtasi. En unes tombarelles autoreferencials, veiem l’executiu tafaner desgraciant el rodatge d’un pla seqüència. Per arreglar-ho, li proposa a la directora que el falsegi, trampa que la cineasta es nega a fer defensant l’autenticitat narrativa. I ho diu en el mateix instant que la pròpia sèrie fa servir aquest remei tècnic.. Quan el pla seqüència s’arrapa a les necessitats argumentals és una filigrana que no adorna, ajuda a llegir l’escena. La filmografia de Béla Tarr n’és una mostra, excelsa. Sátántangó (1994, set hores i mitja de durada) provoca emocions inesborrables. El públic valent la pot trobar a Filmin.. En canvi, aquest recurs moltes vegades no arriba a ser ni un exercici cridaner que resulti una llaminadura per a l’espectador. La soga de Hitchcock (1948), un cas, surt a totes les històries del cinema. És molt teatral i va tenir una discreta carrera comercial. Els seus 10 talls, obligats pel metratge dels rotllos de negatiu i mal dissimulats, no van convèncer.. El bon pla seqüència dona temps perquè l’espectador pugui examinar la mirada que proposa el film. És el principi de l’estètica, la reflexió sobre els codis de l’obra. Adolescence ho fa. Vegis, per exemple, l’excepcional darrer capítol com la càmera acompanya els pares del nen assassí turmentats perquè no saben explicar-se què han fet malament. El pla seqüència és com la vida: no s’atura i quan s’acaba… s’acaba.. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo. ¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?. Añadir usuarioContinuar leyendo aquí. Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.. ¿Por qué estás viendo esto?. Flecha. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.. Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.. ¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.. En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.. Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.. Sobre la firma. Licenciado en Derecho y Periodismo, fue profesor de Historia del Cine en la UAB durante varios años. Trabajó en las redacciones de Fotogramas, Tele/Expres, El Periódico y, durante más de treinta años, en EL PAÍS donde, como subdirector, participó en la fundación de Babelia y Ciberpaís. Fue Defensor del Lector.. Normas ›. Mis comentariosNormas. Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos. Please enable JavaScript to view the comments powered by Disqus.. Más información. Arxivat A. Cinema. Sèries crims. Netflix. Adolescència. Joves. Xarxes socials. Masclisme. Directors cinema. Actors. Plataformas digitales. Si está interesado en licenciar este contenido, pinche aquí. _. Últimas noticias. 05:0005:0003:0503:04
EL PAÍS
