Ahir ens vam quedar a les fosques, i mentre l’astorament ho envaïa tot, arreu, jo no deixava de pensar en una sèrie boníssima francesa que es diu L’effondrement i que retrata diversos individus en diferents contextos, enmig d’un món versemblantment paralitzat. Nosaltres el dia el vam passar tranquils, coneixia on eren tots els meus i que sabrien tornar a casa a peu, dúiem diners en efectiu, tenim una ràdio de les de piles, ens en vam anar a passejar i encabat vam dinar pa, formatge i maduixes, i vam aprofitar per estimar-nos i fer la migdiada. I, tanmateix, el dubte de quant temps podrien aguantar els generadors dels hospitals, quan reobririen les gasolineres i com passarien l’angoixa la gent atrapada als combois de tren, als ascensors i etcètera, em va fer patir.. Que el món tan tecnològic i connectat que hem construït i al qual ens hem avesat està tensionat i pot col·lapsar en qualsevol moment, és una evidència que sembla que vulguem negar perquè les eines que tenim per afrontar-ho no són suficients. La pandèmia va ser un assaig general, però obviem la realitat de la crisi climàtica perquè no n’acabem d’entendre les implicacions en el dia a dia de cadascú, la ciutat està en crisi més que mai, venuda al turisme i l’especulació, i tot i tenir guerra a Europa, encara ens queda prou lluny perquè ens faci por.. L’escriptor Régis Debray, al seu assaig El segle verd, diu que ens hem acostumat al fet que tot vagi més de pressa i més ràpid, però que cal reaprendre a conservar, restaurar, tornar a casa, ser més humils i acceptar que el món és esguerrat i la vida plena de sotracs, perquè mentre tot circula, tot va bé, però i si no, pot circular? Menjar de proximitat, acostumar-se a anar a peu per tot, tornar a tenir efectiu a casa, comprar-se una ràdio per estar connectat amb el món, són totes aquelles coses que ens deien els avis i que sonaven anacròniques però continuen sent vigents, i com dirien uns amics meus, amb una llar, un hort, quatre gallines i una escopeta ja tindríem quasi tot el kit de supervivència necessari.. Segons el neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, ser resilients -també com a poble- no és resistir una adversitat, sinó no quedar-s’hi empresonats i treure’n alguna cosa de bé per tirar endavant millor. Vivim en una bombolla en una Catalunya farcida de desigualtats socials i territorials, i amb una mà de reptes que si ens hi fixem bé, compartim amb bona part de la resta d’Europa. Ara que falten lideratges amb ganes de servir i que anem sobrats de polítics mediocres i aprofitats, crec que la solució passa per fer política a petita escala més que mai, i sumar esforços entre tots per queixar-nos menys i discutir més, i seguint la màxima de Flaubert, que creia que la cultura havia de servir per a alguna cosa, fer més assajos, més debats, més converses, més pel·lícules, més poemes, més de tot allò que ens permeti reflexionar, trobar afinitats i solucions, qüestionar i proposar més. En definitiva, per repensar el món per subsistir i encara ser feliços quan col·lapsi tot.. Seguir leyendo
Ara que falten lideratges i anem sobrats de polítics mediocres i aprofitats, la solució passa per fer política a petita escala, repensar el món per subsistir
Ahir ens vam quedar a les fosques, i mentre l’astorament ho envaïa tot, arreu, jo no deixava de pensar en una sèrie boníssima francesa que es diu L’effondrement i que retrata diversos individus en diferents contextos, enmig d’un món versemblantment paralitzat. Nosaltres el dia el vam passar tranquils, coneixia on eren tots els meus i que sabrien tornar a casa a peu, dúiem diners en efectiu, tenim una ràdio de les de piles, ens en vam anar a passejar i encabat vam dinar pa, formatge i maduixes, i vam aprofitar per estimar-nos i fer la migdiada. I, tanmateix, el dubte de quant temps podrien aguantar els generadors dels hospitals, quan reobririen les gasolineres i com passarien l’angoixa la gent atrapada als combois de tren, als ascensors i etcètera, em va fer patir.. Que el món tan tecnològic i connectat que hem construït i al que ens hem avesat està tensionat i pot col·lapsar en qualsevol moment, és una evidència que sembla que vulguem negar perquè les eines que tenim per afrontar-ho no són suficients. La pandèmia va ser un assaig general, però obviem la realitat de la crisi climàtica perquè no n’acabem d’entendre les implicacions en el dia a dia de cadascú, la ciutat està en crisi més que mai, venuda al turisme i l’especulació, i tot i tenir guerra a Europa encara ens queda prou lluny perquè ens faci por.. L’escriptor Régis Debray, al seu assaig El segle verd, diu que ens hem acostumat al fet que tot vagi més de pressa i més ràpid, però que cal reaprendre a conservar, restaurar, tornar a casa, ser més humils i acceptar que el món és esguerrat i la vida plena de sotracs, perquè mentre tot circula, tot va bé, però i si no pot circular? Menjar de proximitat, acostumar-se a anar a peu per tot, tornar a tenir efectiu a casa, comprar-se una ràdio per estar connectat amb el món, són totes aquelles coses que ens deien els avis i que sonaven a anacròniques però segueixen vigents, i com dirien uns amics meus, amb una llar, un hort, quatre gallines i una escopeta ja tindríem quasi tot el kit de supervivència necessari.. Segons el neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, ser resilients -també com a poble- no és resistir una adversitat, sinó no quedar-s’hi empresonats i treure’n alguna cosa de bé per tirar endavant millor. Vivim en una bombolla en una Catalunya farcida de desigualtats socials i territorials, i amb una mà de reptes que si ens hi fixem bé, compartim amb bona part de la resta d’Europa. Ara que falten lideratges amb ganes de servir i que anem sobrats de polítics mediocres i aprofitats, crec que la solució passa per fer política a petita escala més que mai, i sumar esforços entre tots per queixar-nos menys i discutir més, i seguint la màxima de Flaubert, que creia que la cultura havia de servir per alguna cosa, fer més assajos, més debats, més converses, més pel·lícules, més poemes, més de tot allò que ens permeti reflexionar, trobar afinitats i solucions, qüestionar i proposar més. En definitiva, per repensar el món per subsistir i encara ser feliços quan col·lapsi tot.
EL PAÍS
