Són tan pocs els al·licients estiuencs a les graelles televisives convencionals que cal escurar l’oferta de les plataformes. Del catàleg de sèries, deixem de banda Adolescencia, que ja té tones de merescudíssima literatura laudatòria, i El juego del calamar. Qui no n’estigui cansat ho estarà amb aquesta tercera temporada plena de cafrades. Hi ha un cameo final, una reclutadora nord-americana. El mateix creador de la sèrie ho ha desxifrat: s’ha acabat la carnisseria a Corea, però el joc criminal que alimenten els poderosos pot continuar en altres llocs. Més temporades sota una altra bandera?. Dos desenganys que, malgrat això, mereixen una ullada. Un: Blossoms Shangai. Tots els cinèfils recordem amb melanconia Deseando amar (2000). Peça irrepetible, es tracta d’una narració amb l’exigent austeritat de Wong Kar-Wai. I aquest gran cineasta xinès ha entrat per primera vegada a la indústria de les sèries. La va estrenar el 2023 a la Xina i ara l’ha portat Filmin (quinze capítols aquest estiu i quinze més l’hivern vinent). Explica la instal·lació del protagonista, Ah Bao, i dels seus competidors, en la creixent economia de mercat socialista. Principalment, som al Shanghai dels noranta, amb una colla d’animetes ambicioses. Wong Kar-Wai els enclota en un univers atabalador, seguits per una càmera neguitosa. Un món amb molt brilli-brilli, però confós. O si més no aquesta és la impressió que fan els primers capítols. Però tractant-se de Wong Kar-Wai, no està dita la darrera paraula.. Dos: de la setena temporada de Black Mirror (Netflix, 2025), només cal mirar un capítol. Un parell, sent indulgents. A Elogio, la recuperació del passat del protagonista mitjançant fotos immersives el fa penedir-se. Però el millor capítol és el primer. La mort cerebral de l’esposa fa que el marit se subscrigui a una aplicació que la fa revifar. Problema: si no paga les actualitzacions, perilla la vida de la dona. La necessitat de diners porta a un final tràgic. Salvatge descripció de la sanitat en mans privades.. I atenció a Oriol Pla. De família de pallassos (aquest juny, vuit anys després d’estrenar Travy, el pare, la mare i els dos germans van emplenar el Romea amb aquesta batussa familiar sobre què fer dalt d’un escenari), practica una intel·ligent i riallera avantguarda (l’any passat al TNC, amb Gola, es barallava tot sol amb el que escopia una màquina expenedora). Té una espessa filmografia recent. Ara als cinemes, fa una col·laboració a Esmorza amb mi (Iván Morales, 2025), film amb millors intèrprets que personatges… En el terreny de les sèries, una peça excepcional: Yo, adicto (Javier Giner, Disney+, de finals de 2024). Autobiografia sobre una rehabilitació, la del director, narrada amb la parsimònia que cal, sense majúscules, amb un gran amor cap a —quasi— totes les criatures. I no és perdre el temps repescar El dia de mañana (Mariano Barroso, Movistar+, 2018). No ha envellit. Crònica del final del franquisme protagonitzada per un trepa estafador i enamorat, xivato a Via Laietana, que no té altra manera de redimir-se que amb la immolació.. Tot i que l’Homo tenebrarum, concepte de Vicente Monroy, no ha d’abandonar les sales de cinema, tres títols que ja han arribat a les plataformes. La luz que imaginamos (India, Payal Kapadia, Filmin, 2024) és un bellíssim retrat de tres dones que desafien la religió i les castes. I un missatge: hi ha esperança. A La semilla de la higuera sagrada (Alemanya, Filmin, 2024), obra del cineasta iranià Mohammad Rasoulof, ara a l’exili, un jutge submís que firma condemnes de mort per aconseguir els privilegis de la casta judicial s’enfronta a les dones de casa seva. Retrat precís de l’opressió quotidiana, amb una tercera hora que podria escurçar-se. Tardes de soledad (Movistar+, 2025), d’Albert Serra, va ser acusada d’enaltir les corrides… És un document sobre ritus associats a la violència. La primera imatge del film és un toro mirant-nos des de la devesa. La segona, la del torero. A qui dona primacia? Ens cal Albert Serra.. Seguir leyendo
De ‘Blossoms Shangai’ a ‘La luz que imaginamos’, ‘Esmorza amb mi’ o ‘Tardes de soledad’
guia de l’estiu. De ‘Blossoms Shangai’ a ‘La luz que imaginamos’, ‘Esmorza amb mi’ o ‘Tardes de soledad’. Oriol Pla i Álvaro Cervantes, a ‘Esmorza amb mi’, una pel·lícula d’Iván Morales.. Són tan pocs els al·licients estiuencs a les graelles televisives convencionals que cal escurar l’oferta de les plataformes. Del catàleg de sèries, deixem de banda Adolescencia, que ja té tones de merescudíssima literatura laudatòria, i El juego del calamar. Qui no n’estigui cansat ho estarà amb aquesta tercera temporada plena de cafrades. Hi ha un cameo final, una reclutadora nord-americana. El mateix creador de la sèrie ho ha desxifrat: s’ha acabat la carnisseria a Corea, però el joc criminal que alimenten els poderosos pot continuar en altres llocs. Més temporades sota una altra bandera?. Más información. ‘Sirat’: on tu veus lo desert. Dos desenganys que, malgrat això, mereixen una ullada. Un: Blossoms Shangai. Tots els cinèfils recordem amb melanconia Deseando amar(2000). Peça irrepetible, es tracta d’una narració amb l’exigent austeritat de Wong Kar-Wai. I aquest gran cineasta xinès ha entrat per primera vegada a la indústria de les sèries. La va estrenar el 2023 a la Xina i ara l’ha portat Filmin (quinze capítols aquest estiu i quinze més l’hivern vinent). Explica la instal·lació del protagonista, Ah Bao, i dels seus competidors, en la creixent economia de mercat socialista. Principalment, som al Shanghai dels noranta, amb una colla d’animetes ambicioses. Wong Kar-Wai els enclota en un univers atabalador, seguits per una càmera neguitosa. Un món amb molt brilli-brilli, però confós. O si més no aquesta és la impressió que fan els primers capítols. Però tractant-se de Wong Kar-Wai, no està dita la darrera paraula.. Una escena de ‘Blossoms Shanghai’, la sèrie de Wong Kar-Wai.. Dos: de la setena temporada de Black Mirror (Netflix, 2025), només cal mirar un capítol. Un parell, sent indulgents. A Elogio, la recuperació del passat del protagonista mitjançant fotos immersives el fa penedir-se. Però el millor capítol és el primer. La mort cerebral de l’esposa fa que el marit se subscrigui a una aplicació que la fa revifar. Problema: si no paga les actualitzacions, perilla la vida de la dona. La necessitat de diners porta a un final tràgic. Salvatge descripció de la sanitat en mans privades.. I atenció a Oriol Pla. De família de pallassos (aquest juny, vuit anys després d’estrenar Travy, el pare, la mare i els dos germans van emplenar el Romea amb aquesta batussa familiar sobre què fer dalt d’un escenari), practica una intel·ligent i riallera avantguarda (l’any passat al TNC, amb Gola, es barallava tot sol amb el que escopia una màquina expenedora). Té una espessa filmografia recent. Ara als cinemes, fa una col·laboració a Esmorza amb mi (Iván Morales, 2025), film amb millors intèrprets que personatges… En el terreny de les sèries, una peça excepcional: Yo, adicto (Javier Giner, Disney+, de finals de 2024). Autobiografia sobre una rehabilitació, la del director, narrada amb la parsimònia que cal, sense majúscules, amb un gran amor cap a —quasi— totes les criatures. I no és perdre el temps repescar El dia de mañana (Mariano Barroso, Movistar+, 2018). No ha envellit. Crònica del final del franquisme protagonitzada per un trepa estafador i enamorat, xivato a Via Laietana, que no té altra manera de redimir-se que amb la immolació.. Fotograma de la setena temporada de ‘Black Mirror’.NETFLIX. Tot i que l’Homo tenebrarum, concepte de Vicente Monroy, no ha d’abandonar les sales de cinema, tres títols que ja han arribat a les plataformes.La luz que imaginamos (India, Payal Kapadia, Filmin, 2024) és un bellíssim retrat de tres dones que desafien la religió i les castes. I un missatge: hi ha esperança. A La semilla de la higuera sagrada (Alemanya, Filmin, 2024), obra del cineasta iranià Mohammad Rasoulof, ara a l’exili, un jutge submís que firma condemnes de mort per aconseguir els privilegis de la casta judicial s’enfronta a les dones de casa seva. Retrat precís de l’opressió quotidiana, amb una tercera hora que podria escurçar-se. Tardes de soledad(Movistar+, 2025), d’Albert Serra, va ser acusada d’enaltir les corrides… És un document sobre ritus associats a la violència. La primera imatge del film és un toro mirant-nos des de la devesa. La segona, la del torero. A qui dona primacia? Ens cal Albert Serra.. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo. ¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?. Añadir usuarioContinuar leyendo aquí. Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.. ¿Por qué estás viendo esto?. Flecha. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.. Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.. ¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.. En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.. Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.. Sobre la firma. Licenciado en Derecho y Periodismo, fue profesor de Historia del Cine en la UAB durante varios años. Trabajó en las redacciones de Fotogramas, Tele/Expres, El Periódico y, durante más de treinta años, en EL PAÍS donde, como subdirector, participó en la fundación de Babelia y Ciberpaís. Fue Defensor del Lector.. Normas ›. Mis comentariosNormas. Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos. Please enable JavaScript to view the comments powered by Disqus.. Más información. Arxivat A. Televisió. Sèries TV. Pel·lícules. Cinema. Estiu. Cultura. Directors cinema. Wong Kar-Wai. Albert Serra. Filmin. Netflix. Si está interesado en licenciar este contenido, pinche aquí. _. Últimas noticias. 11:3611:3011:3011:30. Lo más visto
EL PAÍS
