La poesia de Hölderlin (1770-1843) ha tingut molt pocs lectors els últims cinquanta o seixanta anys a Catalunya, quan n’havia tingut força i de primeríssim ordre durant la primera meitat del segle XX, entre ells Carles Riba, òbviament, Vinyoli també, l’estol de germanistes de Vic, Vidal Alcover i uns quants més. Cert que no vam disposar de versions catalanes d’aquest poeta fins a les escasses de Riba i les dels anys 1980 i 1990, quan Manuel Carbonell va publicar els Himnes de l’alemany a Quaderns Crema, i un altre en va editar les Elegies, L’arxipèlag i La mort d’Empèdocles. Tanmateix, ni els Himnes ni les Elegies esmentades no van trobar gaires lectors en català, i la prova és que aquestes traduccions encara es troben al catàleg viu de l’editorial. La causa n’ha estat, possiblement, que cap a mitjan segle XX va començar a fondre’s entre nosaltres el pes de la tradició literària —i això que encara no havia arribat la moda de la postmodernitat, que, entre altres pseudoteories, considera que la tradició és un poti-poti autoritari, patriarcal i canònic, pel qual un escriptor no cal que es preocupi gens ni mica: una mostra més del desprestigi de la memòria, en aquest cas ja no del llegat literari del continent, sinó, cosa pitjor, del propi llegat literari, perquè Riba i Vinyoli són dos enormes poetes, nostres.. Seguir leyendo
Manuel Carbonell acaba d’oferir una lectura extraordinària de Patmos, un dels grans himnes del poeta alemany
La poesia de Hölderlin (1770-1843) ha tingut molt pocs lectors els últims cinquanta o seixanta anys a Catalunya, quan n’havia tingut força i de primeríssim ordre durant la primera meitat del segle XX, entre ells Carles Riba, òbviament, Vinyoli també, l’estol de germanistes de Vic, Vidal Alcover i uns quants més. Cert que no vam disposar de versions catalanes d’aquest poeta fins a les escasses de Riba i les dels anys 1980 i 1990, quan Manuel Carbonell va publicar els Himnes de l’alemany a Quaderns Crema, i un altre en va editar les Elegies, L’arxipèlag i La mort d’Empèdocles. Tanmateix, ni els Himnes ni les Elegies esmentades no van trobar gaires lectors en català, i la prova és que aquestes traduccions encara es troben al catàleg viu de l’editorial. La causa n’ha estat, possiblement, que cap a mitjan segle XX va començar a fondre’s entre nosaltres el pes de la tradició literària —i això que encara no havia arribat la moda de la postmodernitat, que, entre altres pseudoteories, considera que la tradició és un poti-poti autoritari, patriarcal i canònic, pel qual un escriptor no cal que es preocupi gens ni mica: una mostra més del desprestigi de la memòria, en aquest cas ja no del llegat literari del continent, sinó, cosa pitjor, del propi llegat literari, perquè Riba i Vinyoli són dos enormes poetes, nostres.. Seguir leyendo
EL PAÍS
