Si l’heu vist alguna vegada, segur que us heu fixat en ella. Mabel Olea (Lleida, 1997) té una imatge fascinant i, alhora, una mica inquietant, a mig camí entre un personatge de pel·lícula coreana de terror i una artista mexicana d’una altra època. Prima, amb uns ulls enormes i una llarga cabellera negra, la coreògrafa i ballarina té una presència escènica incontestable. Gran amant de la contorsió i la dislocació, la Mabel és també un imant de mirades. El juliol passat va estrenar la seva darrera creació al festival Grec (Cut one’s teeth), és la responsable del moviment de L’òpera de tres rals (que inaugura la temporada del Teatre Lliure) i participa en La bola negra, l’esperada pel·lícula de Javier Ambrossi i Javier Calvo. Hem conversat amb ella sobre Lleida, dansa, filosofia, humor i Instagram.. Seguir leyendo
Amant de la contorsió, la coreògrafa i ballarina és la responsable del moviment de ‘L’òpera de tres rals’, que inaugura temporada al Teatre Lliure, i participa en l’esperada pel·lícula ‘La bola negra’
Si l’heu vist alguna vegada, segur que us heu fixat en ella. Mabel Olea (Lleida, 1997) té una imatge fascinant i, alhora, una mica inquietant, a mig camí entre un personatge de pel·lícula coreana de terror i una artista mexicana d’una altra època. Prima, amb uns ulls enormes i una llarga cabellera negra, la coreògrafa i ballarina té una presència escènica incontestable. Gran amant de la contorsió i la dislocació, la Mabel és també un imant de mirades. El juliol passat va estrenar la seva darrera creació al festival Grec (Cut one’s teeth), és la responsable del moviment de L’òpera de tres rals (que inaugura la temporada del Teatre Lliure) i participa en La bola negra, l’esperada pel·lícula de Javier Ambrossi i Javier Calvo. Hem conversat amb ella sobre Lleida, dansa, filosofia, humor i Instagram.. Pregunta. Quin ha sigut el seu camí vital fins a arribar al món de la dansa?. Resposta. De petita em vaig apuntar a una extraescolar, de manera molt informal, en què fèiem hip-hop i danses urbanes. La meva mare em diu que ja destacava molt a les mostres de final de curs, i va ser ella qui em va animar a continuar amb la dansa. A mi el ballet clàssic sempre m’ha interessat, però des d’un lloc especial, no canònic, i al batxillerat vaig començar a fer dansa contemporània de manera més seriosa. Per a mi la dansa era simplement una afició, no tenia gaires referents i mai vaig pensar que m’hi podria dedicar. De fet, vaig fer el primer curs de Filosofia a la Universitat de Barcelona, i l’any següent vaig entrar al Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre.. P. És curiós aquest contrast entre la filosofia, una disciplina absolutament mental, i la dansa, que és física en la seva essència.. R. Jo no les separaria tant: la filosofia em va ser de molta ajuda a l’hora de fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre, i ho és ara, quan he de pensar en el marc conceptual d’una peça. Sempre m’han interessat temes com la moral, la bellesa o la perfecció, que al final són debats molt filosòfics.. P. En una societat tan barcelonocèntrica com la nostra, creu que el fet de ser de Lleida, ciutat on ha tornat a viure, l’ha marcat d’alguna manera?. R. El meu amic Marc Cartanyà diu que continuar vivint a Lleida és un acte de resistència. És veritat que tot passa a Barcelona i que sembla que hagis de ser a la capital per estar present a les estrenes i a tota mena d’esdeveniments. En el meu cas, després de viure uns anys a Barcelona, he tornat a Lleida, que és una ciutat que em va molt bé per als meus processos creatius. Hi ha com una calma, un ritme vital més tranquil. A part que m’agrada estar a prop de la meva mare, a Lleida hi ha més tros de cel, més amplitud de paisatge. Ara mateix tinc una relació d’amor-odi amb Barcelona, una ciutat que m’ho ha donat tot i on he conegut gent preciosa, però que trobo que és una mica com els coloms de L’òpera de tres rals: aquesta cosa brutota i una mica malèfica. A Lleida és més fàcil airejar-se, quan estic bloquejada surto a passejar pel camp, i això crec que es nota a l’hora de pensar i crear una peça.. P. A les seves creacions, l’humor i la ironia juguen un paper important. D’on creu que surt aquesta necessitat?. R. Per una banda, sento molta devoció pel codi del ballet, de la dansa clàssica, però també m’interessa la monstruositat, no com a rebel·lió, sinó per crear un llenguatge propi. Utilitzo i exploro la deformació del cos com una eina expressiva, i aquí també hi incloc l’expressió de la cara: és com si portés una màscara.. M’interessa la dansa clàssica però també la monstruositat, no com a rebel·lió, sinó per crear un llenguatge propi. P. Aquests darrers anys l’hem vist ballant en espectacles de creadores tan diferents com Marie Gysellbrecht (Nest), Ariadna Peya (Caramel) o Núria Guiu (Supermedium). Quines diferències hi ha entre la seva faceta d’intèrpret i la de coreògrafa?. R. Com a ballarina soc bastant permeable i molt positiva, intento no imposar-me mai a la sala d’assaig. Després, quan torno a casa, puc ser crítica amb el que hem fet, però quan soc intèrpret estic posant el cos a la mirada d’una altra creadora.. P. L’òpera de tres rals és el tercer espectacle que fa amb Marta Pazos. Com arriba a la directora gallega?. R. Va ser gràcies a Guillermo Weickert, a qui admiro molt i havia tingut de professor. Ell feia la coreografia de la Comedia sin título al Centro Dramático Nacional i em va animar a presentar-me a l’audició. Jo no havia treballat mai a Madrid ni havia fet un espectacle tan gran, i va ser una experiència molt positiva. A la Marta li va agradar la meva feina: l’any passat vaig participar a Orlando, fent la coreografia i com a intèrpret, i a L’òpera de tres rals he dirigit tot el moviment dels actors.. P. Com definiria el mètode de treball de Marta Pazos?. R. Ella arriba al primer assaig amb una idea molt clara, és com si ja tingués tota la peça al cap. Al mateix temps, deixa espai a l’equip artístic i als intèrprets perquè proposin i provin coses, i la sala d’assaig és un espai d’experimentació i joc. Has d’intentar vendre-li les teves idees i sorprendre-la al mateix temps, cosa que a mi em motiva molt. Aquesta és la tercera vegada que treballo amb ella, i sempre acabo aprenent alguna cosa, perquè està molt oberta a tot. Aquests dies estem reassajant la peça per adaptar-la a l’escenari de la Sala Fabià Puigserver, per a la qual, de fet, es va pensar l’espectacle. Hem canviat una cosa de l’inici que crec que ara quedarà molt millor que al Teatre Grec, que és un espai fantàstic però també molt complicat.. La ballarina i coreògrafa Mabel OleaGIANLUCA BATTISTA. P. Com a actriu va participar en La Mesías, la sèrie dels Javis en què interpretava una de les germanes del grup musical Stella Maris. Com va viure aquesta experiència?. R. No sé si m’havien vist ballant amb Rigoberta Bandini o si seguien el meu compte d’Instagram, la qüestió és que jo estava fent el meu espectacle Japan i em van trucar per fer un càsting. Vaig fer diverses proves, i a l’última em va passar una cosa que vaig interpretar com un senyal: estava escoltant música en mode aleatori pels auriculars, i quan entrava a la sala va sonar una cançó de Paquita Salas… Vaig pensar: “Això vol dir que m’agafaran!”. Vam fer el rodatge de La Mesías a Catalunya, i em va agradar especialment que vam fer molts assajos. Els Javis em recorden una mica la Marta Pazos, perquè ho tenen tot superpreparat i durant el procés et fan creure que estàs improvisant. No t’imposen res, però tu de seguida entens quina és la seva visió. A més, les Stella Maris teníem la música dels Hidrogenesse i les coreografies de la Belén Martí Lluch, que eren una fantasia absoluta.. P. Ara està a punt d’estrenar La bola negra. Al tràiler se la identifica de manera molt fugaç, ballant al costat de Penélope Cruz.. R. És un personatge molt petit, quasi com un cameo, perquè els Javis em van dir que els feia molta il·lusió que participés en la pel·lícula. Encara no l’he vist i no sé com quedarà al muntatge final, però soc una de les ballarines de la Penélope, que interpreta una vedet que actua davant de les tropes, i tinc un petit solo.. La ballarina i coreògrafa Mabel OleaGIANLUCA BATTISTA. P. Què li diu la seva mare, a Lleida, quan li explica que farà una pel·lícula amb la Penélope Cruz que segurament acabarà nominada als premis Oscar?. R. A mi em fa molta gràcia, perquè la meva mare és molt senzilla, no la impressiona res. Està contenta que tingui feina, no fa gaires escarafalls. Al final ella treballa netejant un hotel, i tot el que li explico ho veu com una feina més. El meu germà sí que és molt més expressiu, en aquest sentit, i flipa amb tot el que li explico. Ma mare em diu: “Doncs ja anirem a veure la pel·lícula” (riu). Jo soc una persona molt casolana, en el fons, i crec que viure a Lleida em va molt bé.. P. Abans ho ha esmentat una mica de passada, però aquests últims anys ha fet servir el compte d’Instagram com un mitjà més d’expressió artística. Quina és la seva relació amb aquesta xarxa, ara mateix?. R. M’ha servit molt per jugar i expressar-me, i la veritat és que Instagram m’encanta, en aquest sentit. Sempre m’ho he pres una mica com una broma, i soc molt conscient que les xarxes poden ser molt addictives i tot això. Ara estic en un moment en què tinc molta feina, per tant, no puc dedicar tant temps a Instagram, no estic tan juganera. En aquest sentit, el tinc una mica aturat, i últimament estic més activa a TikTok: aquesta xarxa és més un divertimento, si tinc ganes de fer un ball més ximple el faig allà.
EL PAÍS
