La pel·lícula era entranyable i es podia veure amb la consciència tranquil·la. Era un producte cent per cent humà, cada fotograma dibuixat manualment, com va assegurar la directora durant la breu presentació. El Julián és un nen fantasiós que arriba a casa l’abuela, a Brooklyn, per passar-hi les vacances d’estiu. En aquell paisatge de boques d’incendi, pistes de bàsquet i ritmes caribenys, el nen posa la seva imaginació desbordada al servei de l’elaboració d’una disfressa de sirena. Pel camí ha de fer front als prejudicis benintencionats però perniciosos de l’àvia, una immigrant dominicana que pateix amb les inclinacions del net. La projecció formava part d’un festival de cinema per a infants, i al final es va oferir al públic l’oportunitat de fer preguntes a la directora, que havia travessat l’Atlàntic expressament. Em va sorprendre que la meva filla aixequés la mà i demanés la paraula davant la sala abarrotada. Mai l’havia vist mostrar aquesta determinació en públic. Llavors, després d’uns instants de suspens davant del micròfon, va preguntar: “PER QUÈ ES TAN LLARGA LA PEL·LÍCULA?”.. Seguir leyendo
Una pel·lícula només és “necessària” si atempta contra un cànon amb prou força com per deixar-lo coix per sempre
més ben dit. Opinión. Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos. Una pel·lícula només és “necessària” si atempta contra un cànon amb prou força com per deixar-lo coix per sempre. Fotograma de la pel·lícula ‘La bola negra’Movistar Plus. La pel·lícula era entranyable i es podia veure amb la consciència tranquil·la. Era un producte cent per cent humà, cada fotograma dibuixat manualment, com va assegurar la directora durant la breu presentació. El Julián és un nen fantasiós que arriba a casa l’abuela, a Brooklyn, per passar-hi les vacances d’estiu. En aquell paisatge de boques d’incendi, pistes de bàsquet i ritmes caribenys, el nen posa la seva imaginació desbordada al servei de l’elaboració d’una disfressa de sirena. Pel camí ha de fer front als prejudicis benintencionats però perniciosos de l’àvia, una immigrant dominicana que pateix amb les inclinacions del net. La projecció formava part d’un festival de cinema per a infants, i al final es va oferir al públic l’oportunitat de fer preguntes a la directora, que havia travessat l’Atlàntic expressament. Em va sorprendre que la meva filla aixequés la mà i demanés la paraula davant la sala abarrotada. Mai l’havia vist mostrar aquesta determinació en públic. Llavors, després d’uns instants de suspens davant del micròfon, va preguntar: “PER QUÈ ES TAN LLARGA LA PEL·LÍCULA?”.. Fotograma de ‘Julián’. Era una pregunta raonable, però la directora no va respondre. Va fer un gest de sorpresa-indignació i els organitzadors van afanyar-se a donar el micro a un altre infant. Llavors va ser el meu torn de sentir sorpresa-indignació. En part en solidaritat amb la meva filla, que no devia entendre per què la ignoraven així, en part perquè hauria assumit que qualsevol cineasta seria capaç de justificar fins a l’últim minut del seu llargmetratge. De fet, si al final de La bola negra se’ns hagués donat l’oportunitat d’intervenir, segurament jo hauria preguntat alguna cosa similar. Suposo que fer-se llarg és un dels riscos d’encantar-se amb la pròpia premissa i confiar que els efectes especials —el brilli-brilli, la “poesia visual”— faran el gros de la feina.. Un argument que he sentit sovint és que La bola negra és una pel·lícula “necessària”. Per fi un episodi de la història —la Guerra Civil!, el feixisme!— que havia estat monopoli de l’home blanc heterosexual s’explica des d’una altra perspectiva, es reapropia de manera lliure i desvergonyida per part d’un col·lectiu històricament reprimit. Què es pot dir davant d’això? Potser que una pel·lícula només és “necessària” si atempta contra un cànon amb prou força com per deixar-lo coix per sempre. Si et retorna als pensaments una vegada i una altra, als punts morts i en les hores baixes, com un cuc molest que va fent un túnel a la consciència. En canvi, de La bola negra l’únic que retorna són els brams dels seus defensors, una mena de guàrdia pretoriana que rebutja qualsevol crítica o esmena, com una directora indignada amb la pregunta d’una nena de quatre anys. No és culpa dels seus creadors que la pel·lícula s’hagi fusionat de tal manera amb la precampanya electoral, però ha resultat ser-ne l’eina perfecta.. Un punt en defensa de la directora de Julián: la seva pel·lícula només durava noranta-cinc minuts —dibuixar-los a mà deu ser una feinada de por— i, a més a més, la disfressa de sirena del Julián acaba sent fabulosa de debò.. Normas ›. Mis comentariosNormas. Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos. Please enable JavaScript to view the comments powered by Disqus.. Más información. Arxivat A. Los Javis. Pel·lícules. Cinema. Cinema infantil. Cultura. Crítica cinema. Si está interesado en licenciar este contenido, pinche aquí
EL PAÍS
